Pedra, pedrapiquers i hipocresia institucional a l´ajuntament de Dénia

L'entrada de hui és, més que res, una reflexió arran de la presentació de la col·lecció monogràfica de Josep Ivars sobre la pedra picada o de cantera i sobre aquells que la van fer possible: els pedrapiquers. No voldríem començar aquest article sense abans felicitar i donar les gràcies a l’autor per aquesta obra, on documenta, un per un, els vestigis de la gran indústria que va tindre el poble de la Xara en les faenes de canteria: tots aquells brancals de porta, cantoneres de cases bones, voreres de carrers, etc. Però, sobretot, per haver posat noms i cognoms als mestres pedrapiquers que ho feren possible. Gràcies, Pep.

El noble art de picar pedra

El treball de picar pedra ha sigut, al llarg dels segles, un dels oficis més durs i alhora més imprescindibles en la construcció tradicional. Els mestres pedrapiquers eren els encarregats de transformar la roca viva de les muntanyes en blocs de pedra perfectament treballats, donant forma a carreus, brancals, dovelles, llindes i molts altres elements arquitectònics que han definit el paisatge urbà i rural de la nostra comarca i especialment la nostra ciutat de Denia

Aquest procés començava a la pedrera, on els picapedrers seleccionaven els blocs de roca que millor s’adaptaven a les necessitats de cada obra. Amb martells, pics i falques de ferro, anaven obrint esquerdes en la penya fins a aconseguir separar grans blocs de pedra. Una vegada extrets, aquests blocs eren transportats fins als tallers o directament a les obres, on es realitzava la feina més fina.

En el treball d’acabat, els pedrapiquers utilitzaven macetes i cisells per donar forma als carreus, aconseguint superfícies llises o amb textures decoratives segons l’ús que anaven a tindre. Els brancals de portes i finestres es tallaven amb precisió per encaixar perfectament en els murs, mentre que les dovelles dels arcs requerien una talla meticulosa per assegurar la seua estabilitat estructural.

Més enllà de la seua funcionalitat, el treball de la pedra picada també tenia una vessant artística. Els mestres pedrapiquers, amb paciència i habilitat, deixaven la seua empremta en cada peça, fent que cada element arquitectònic fora únic. Aquest ofici, transmesa de generació en generació, ha deixat una herència de gran valor en els nostres pobles i ciutats.

Aquesta és una breu introducció a la tècnica de la pedra picada, si voleu saber més us recomanem adquirir aquests volums La Pedra Picada. El lèxic i l’obra dels pedrapiquers de La Xara. Coeditats entre la MACMA i l'ajuntament de Dénia.

Dit això, cal dir que la investigació sobre el patrimoni arquitectònic de la Marina Alta, i especialment de Dénia, s’ha convertit més en una tasca de documentació i immortalització d’allò que té els dies comptats que en una autèntica recerca científica. I un cas paradigmàtic d’aquesta destrucció del patrimoni és, precisament, l’Ajuntament de Dénia i les obres públiques portades a terme en els últims anys.

A la presentació vam poder veure la presència d’algun càrrec públic denier, la qual cosa ens va fer reflexionar: fins a quin punt poden estar d’acord amb la posada en valor de la pedra picada i, al mateix temps, ser els causants de la seua destrucció amb projectes de remodelació de places i carrers de dubtosa estètica final?

Un dels casos més recents ha sigut la remodelació de la Glorieta del País Valencià, on hem vist com unes voreres de pedra picada, de grans dimensions i que havien suportat el pas del temps des que foren col·locades —quan aquesta plaça encara feia el seu paper de mercat municipal—, han sigut retirades. Gran part d’elles van ser llançades a un contenidor, mentre que unes altres han sigut reutilitzades de manera indecent com a murs de jardinera, col·locant-les just a l'inrevés, amb la part escarpada que els pedrapiquers no adecentaven perquè mai havia d'estar a la vista.

Fotografia presa durant les obres de remodelació de la Glorieta, on podem veure les voreres de pedra abandonades dins d'un contenidor. Aquestes pedres tenien dos possibles destins: el primer, i més fatal, ser triturades o utilitzades com a farciment d’obra; el segon, i menys dramàtic però igualment preocupant, acabar formant part d’algun projecte de paisatgisme en un xalet privat. Aquest últim cas, malauradament, no és gens estrany i no deixa de ser una forma encoberta de venda de patrimoni públic a mans privades.

Aquest últim detall, a banda de ser una falta de respecte cap al treball artesanal dels mestres pedrapiquers, evidencia una falta absoluta de sensibilitat i criteri a l'hora de gestionar el patrimoni urbà.

 La Glorieta és un dels casos més recents i visibles, però no és, ni de bon tros, l'únic. Són moltes les obres públiques portades a terme per l'Ajuntament en els últims anys que han tractat aquest noble art de la pedra picada com si fora un simple enderroc a retirar.

De la mateixa manera, aquesta destrucció del patrimoni arquitectònic també ha afectat altres elements de la nostra ciutat. Hem vist com brancals de finestres de cases nobles han sigut eliminats per obrir aparadors de botigues o restaurants, i com façanes senceres han sigut enderrocades per donar pas a edificis anodins de taulell i formigó, sense cap mena de sensibilitat cap a la memòria històrica del nostre entorn urbà.

En definitiva, Dénia i la comarca de la Marina alta mereixen que la seua arquitectura secular siga protegida i que les remodelacions que es porten a terme siguen des del respecte al patrimoni i la integració, ja que tenim una ciutat històrica i els ciutadans i visitants tenen dret a trobar eixa evolució arquitectònicament als nostres carrers.

Per a innovar i desenvolupar obra pública moderna i d'avantguarda ja estan les zones d’ampliació urbanística. Però en el nucli històric, qualsevol intervenció hauria de partir d’un principi bàsic: conservar i posar en valor allò que ens fa singulars, en lloc d’eliminar-ho sense criteri.