ELS FORNS DE CALÇ, ELS GRANS OBLIDATS DE LES NOSTRES MUNTANYES

L’entrada de hui és un poc improvisada, ja que és el resultat del descobriment d’un forn de calç en el cor de la Marjal de Pego-Oliva. Des de fa uns anys, hem intentat recopilar una base documental dels diferents forns que es troben a les muntanyes de la Marina Alta, com a últim recurs abans de la seua total desaparició. A causa de la seua difícil ubicació i el poc interès per part de l’administració, molts estan caient en l’oblit.

Els forns de calç són estructures tradicionals utilitzades durant segles, amb una tècnica que ha variat ben poc al llarg del temps. Com sabreu, la pedra calcària és molt abundant a les muntanyes de la Marina Alta, i aquests forns permetien obtenir calç viva (òxid de calci) a partir de pedra calcària (carbonat de calci). Aquest procés, conegut com a calcinació, consisteix a escalfar la pedra a altes temperatures per descompondre-la en calç viva i diòxid de carboni. Aquesta és la funció del forn.

Construcció del forn de calç

Tradicionalment, els forns de calç es construïen en zones amb abundància de pedra calcària i llenya. Solien ubicar-se en un terreny amb alguna pendent per aprofitar-la i facilitar tant la construcció com el funcionament del forn. Es cavava un clot d'aproximadament dos metres de profunditat i quatre metres de diàmetre, que constituïa l'olla o cambra de combustió del forn. Les parets interiors es revestien amb pedra seca, utilitzant argila per sellar les juntes i assegurar l’aïllament tèrmic. En les fotografies del forn de la Marjal podreu apreciar aquesta paret de pedra seca amb argila. A la part inferior, s'hi deixava una obertura anomenada boca, per on s'encenia i s'alimentava el foc.

El forn construït es podia utilitzar tantes vegades com fora necessari; l’únic que canviava era la pedra amb què es farcia per produir la calç. Aquesta pedra es disposava formant una volta per aproximació de filades, que configurava la cambra de combustió. Una vegada acabada aquesta volta i terraplenada amb pedres de petit tamany, es tapiava quasi en la seva totalitat amb una capa d’argila anomenada capell, per tal que la calor no s’escapara ràpidament i es mantinguera la temperatura.

Una vegada enllestida tota la pedra, s’encenia el foc a la cambra de combustió amb vegetació arbustiva seca, com ara argilaga i altres plantes típiques de la màquia mediterrània. Aquesta vegetació s’intercalava amb troncs de fusta, però sobretot es cremaven petits arbustos, ja que el seu poder calorífic era major i ajudava a repartir millor el foc. Aquesta cocció durava més de dos dies, així que podeu imaginar la quantitat d’arbustos i fusta necessaris per a una fornada. Sobre això reflexionarem més endavant.

Parts del forn de calç tradicional segons del diccionari d´arts constructives de M. Fullana.

Font https://www.vadesentits.com/forn-de-calc

La cocció finalitzava en el moment en què la volta s'assolia damunt la cambra de combustió. En aquest punt, es clausurava el forn tapant la boca i es deixava refredar durant més de cinc dies, fins que es trobava completament gelat. Aleshores, es començaven a traure les pedres de calç i es classificaven segons la seva qualitat, ja que no totes cremaven per igual.

Un cop introduïts en el funcionament dels forns de calç, vos presentem el forn que hem pogut documentar als voltants del que coneixem com el Calapatar. La visita la vam portar a terme després d'observar que, en l'ortofoto o vol de 1956, es veia un petit cercle blanc envoltat de muntanya. Dins de les limitacions de la qualitat fotogràfica de l'època, es podia intuir la seva presència. En arribar al lloc, vam confirmar les nostres sospites: un forn que, tot i l'estat de ruïna provocat pel pas del temps, conserva molt bé la seva volumetria i la fàbrica de les seves parets. Es pot apreciar com les pedres de les parets continuen unides amb argila, tal com hem comentat abans.

 Aquests forns eren una font de subsistència per a moltes famílies. Utilitzaven la pedra de muntanyes amb baixa rendibilitat agrícola per produir la preuada calç, tan necessària per a tot tipus d’edificacions, ja fos per alçar murs, enguixar-los o pintar-los. La calç era un bé amb molta demanda, i les muntanyes estaven plenes de llocs de producció. A vegades, aquests forns servien per abastir un poble o una ciutat, mentre que en altres casos es construïen específicament per subministrar material a una edificació en construcció propera.

En el cas d’aquest forn, no podem establir una cronologia exacta a causa de la manca de material ceràmic associat i per la poca diferència tipologica entre els forns de les distintes èpoques. Tot i això, és interessant destacar la seva proximitat a una construcció tan rellevant com la casa del Calapatar, lloc d’oci, caça i pesca del comte d’Oliva. Tanmateix, com hem dit, no podem associar-lo cronològicament a aquest ús amb seguretat. Però qui sap, potser te els seus origens en la construcció d’ aquest.

Com a reflexió final, cal posar en valor la importància que aquestes petites indústries van tenir en el territori, tant per a les economies familiars com per a la gestió forestal. Aquests forns, juntament amb la ramaderia, contribuïen a mantenir el sotabosc i ajudaven a la prevenció d’incendis. En els darrers anys, la freqüència i virulència dels incendis han augmentat a causa de l’acumulació de massa forestal combustible a les nostres muntanyes. Tot i que els forns de calç ja no es tornaran a encendre, s’hauria de fomentar la ramaderia extensiva per prevenir els incendis de manera natural.

També cal destacar que aquest forn es troba dins l’àmbit del Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, un ecosistema que, en part, s’ha format per l’acció humana. Aquests forns en són un exemple, i creiem que, a més de protegir el medi natural, també s’hauria de posar en valor i mantenir el patrimoni arqueològic i etnològic situat dins aquestes zones. Aquest forn i la casa del Calapatar són un clar exemple d’abandonament per part de l’administració.

Dit això, vos deixem una petita galeria de fotos que vam fer el dia de la visita al forn.

GALERIA