Ir al contenido principal

Destacados

Pedra, pedrapiquers i hipocresia institucional a l´ajuntament de Dénia

L'entrada de hui és, més que res, una reflexió arran de la presentació de la col·lecció monogràfica de Josep Ivars sobre la pedra picada o de cantera i sobre aquells que la van fer possible: els pedrapiquers. No voldríem començar aquest article sense abans felicitar i donar les gràcies a l’autor per aquesta obra, on documenta, un per un, els vestigis de la gran indústria que va tindre el poble de la Xara en les faenes de canteria: tots aquells brancals de porta, cantoneres de cases bones, voreres de carrers, etc. Però, sobretot, per haver posat noms i cognoms als mestres pedrapiquers que ho feren possible. Gràcies, Pep. El noble art de picar pedra El treball de picar pedra ha sigut, al llarg dels segles, un dels oficis més durs i alhora més imprescindibles en la construcció tradicional. Els mestres pedrapiquers eren els encarregats de transformar la roca viva de les muntanyes en blocs de pedra perfectament treballats, donant forma a carreus, brancals, dovelles, llindes i molts altr...

La Ermita de Sant Joan

 La ermita de Sant Joan se sitúa en la falda del Montgó, es una ermita de planta rectangular y de pequeñas dimensiones, pertenece a la tipología llamada ermitas de conquista, ya que se llevaron a cabo en el contexto de la conquista cristiana frente a los musulmanes, de forma que construyeron una serie de ermitas para cristianizar el territorio ocupado. Esto dataria la construcción de la ermita en el siglo XIII, demostrado muy bien por la planta central del templo, con un claro estilo gótico , mediante un techo a dos aguas soportado por arcos apuntado de piedra tosca



Lo más destacable de la ermita es su fachada principal, esta pertenece a una reforma del siglo XVI, y se trata de un atrio formado por tres arcadas, una principal con arco de medio punto y dos laterales, construidos mediante dinteles se piedra arenisca o tosca. Este atrio sigue el modelo serliano del renacimiento, en honor al teorico renacentista Sebastiano Serlio.

Mas tarde, en el siglo XVIII se le dotara de una espadaña con campana, muy tipica de las ermitas rurales valencianas.

Comentarios

Entradas populares