Bona nit, cresol… que la llum s’apaga.
«Bona nit, cresol… que la llum s’apaga». Així deia el refrany o dita que els homes del camp solien murmurar quan drenaven l’última gota d’oli i deixaven apagat l’antic utensili lluminós al costat de la taula de nit. Aquesta dita ha arribat fins als nostres dies com a expressió per fer entendre que una cosa no té solució i cal deixar-la córrer, o simplement per acomiadar-se abans d’anar-se’n al llit. A la casa de camp familiar, al Racó, com diem nosaltres, hi ha un cresol de llautó amb quatre puntes. No és una peça de museu, tot i que aquest tipus d’objectes solen formar part de diverses col·leccions etnològiques dels pobles valencians, ni tampoc una curiositat trobada en un rastre: és un objecte que ha estat sempre allí, formant part essencial de la vida dels nostres avantpassats. Aquella gent, que vivia del camp i per al camp, seguia el ritme de les estacions; generacions lligades a la terra que coneixien bé la importància de la llum, de la calor i del temps. El cresol funcionava amb ...
